La teoria dels actes propis al Principat d’Andorra

La teoria dels actes propis al Principat d’Andorra.

 

La teoria dels actes propis, coneguda pel principi llatí “venire contra factum proprium non valet”, és una doctrina jurídica consolidada al dret andorrà que prohibeix a una persona o institució adoptar una conducta contradictòria amb una actuació prèvia que tingui valor jurídic i que hagi generat una expectativa legítima en una altra part.

 

Tal com afirma el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra en la seva Sentència núm. 46/2018, de 29 de maig, aquesta doctrina:

“… troba el seu fonament en la protecció de la confiança i en el principi de la bona fe, que imposa un deure de coherència i limita la llibertat d’actuació, doncs vol que ningú pugui fer valdre una pretensió que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat. […] L’autor d’un acte no pot tornar enrere del que va fer si l’acte es va realitzar amb la finalitat de crear, modificar o extingir una relació jurídica.” (TSJC-46/2018).

 

Aquesta teoria s’aplica amb força en l’àmbit civil, laboral, contractual i fins i tot administratiu, quan es tracta de protegir la confiança legítima que una part ha generat sobre una altra mitjançant una conducta jurídica clara.

 

Requisits per a la seva aplicació

Segons la jurisprudència andorrana, especialment la TSJC 009/2021 i altres resolucions civils, calen tres requisits acumulatius per poder invocar vàlidament aquesta teoria:

1. Acte jurídicament rellevant

Que expressi voluntat de crear, modificar o extingir una relació jurídica (per exemple, un pagament, un reconeixement, declaració formal i explicita, etc.).

 

1. Expectativa legítima generada en una altra part

La conducta ha d’haver induït a l’altra part a confiar en la seva estabilitat i coherència jurídica.

 

1. Incoherència o contradicció posterior

El nou comportament ha de ser contradictori amb l’anterior, generant inseguretat i perjudici.

 

 Exemple concret (TSJC 46/2018):

L’empresa havia reconegut per escrit en un correu electrònic, un nombre concret d’hores extraordinàries realitzades per un treballador. Quan posteriorment va voler negar-ne l’existència, el tribunal va aplicar la teoria dels actes propis per impedir-ho, doncs el reconeixement previ havia estat clar, reflexionat i formalitzat amb valor jurídic.

 

Quan no s’aplica la teoria dels actes propis

Aquesta doctrina no pot prevaldre quan entra en conflicte amb normes imperatives o de dret públic, especialment si afecta qüestions com:

• La competència d’un òrgan jurisdiccional,
• L’ordre públic o interessos generals,
• Drets indisponibles (ex. penals, familiars o administratius).

 

Exemple:

En la Sentència TSJC 46/2022 (Sala Administrativa), el Tribunal va rebutjar aplicar la teoria dels actes propis quan el Govern havia reconegut una indemnització administrativa per un suposat mal funcionament judicial. El tribunal va declarar nul aquest acte, ja que el reconeixement de responsabilitat per part del Govern vulnerava la norma imperativa que reserva aquesta competència al Consell Superior de la Justícia.

l’esmentada sentència raona que 

 

“Les qüestions de competència són d’ordre públic i no poden ser alterades per cap acte de voluntat, ni tan sols si aquest crea una aparent expectativa jurídica.”
(TSJC 46/2022)

 

Per què és útil aquesta teoria?

Aquesta doctrina pot esser especialment útil en processos on:

• Una de les parts ha reconegut prèviament fets o drets,
• Ha efectuat pagaments, acords, o ha emès documents amb valor jurídic,
• I ara pretén contradir-los sense justificació jurídica vàlida.

 

S’utilitza com a mecanisme de defensa processal i substancial per impedir estratègies contradictòries que afectin la seguretat jurídica o la confiança entre parts.

 

Conclusió

La teoria dels actes propis actua com una barrera jurídica contra la incoherència i la mala fe. El seu objectiu és clar: garantir estabilitat jurídica, protegir la confiança i evitar el retrocés d’actes vàlidament emesos. El Tribunal Superior de Justícia d’Andorra n’ha fet una aplicació reiterada i clara, consolidant-la com a doctrina de ple dret dins l’ordenament jurídic andorrà.