Els diversos tipus de RESPONSABILITAT CIVIL en el Principat d’Andorra I EL PRINCIPI DE RESTITUTIO IN INTEGRUM (reparació íntegra de la víctima)

Al Principat d’Andorra, existeixen tres tipus de responsabilitat civil:

– El primer tipus seria la derivada d’un incompliment contractual que es coneix amb el nom de responsabilitat civil contractual. Per exemple, formalitzo un contracte de compravenda de vehicle i m’entreguen un vehicle que no es troba en condicions. Adquireixo un immoble i resulta que té un vici ocult. En ambdós supòsits, ens trobaríem al davant d’un incompliment contractual i estaríem legitimats per exercitar l’acció civil davant dels tribunals andorrans.

En principi, l’acció civil contractual disposa d’un termini de prescripció de tres anys, si bé hi ha excepcions, atès que l’acció per vicis ocults, per exemple, és d’un any a partir del moment en què el comprador té coneixement de l’existència del vici.

–El segon tipus, la derivada d’un il·lícit civil, és la que es coneix com a responsabilitat civil extracontractual. En aquest cas, no existeix cap mena de contracte civil previ i la responsabilitat deriva de l’obligació genèrica de no ocasionar cap dany a ningú. Posem un exemple: un vianant cau i ens llença la motocicleta que tenim estacionada a la voravia. A causa de la caiguda, es malmet el retrovisor. En aquest cas, li podrem reclamar a l’autor del dany una responsabilitat civil extracontractual, i tindrem un termini d’un any des que es va ocasionar el dany per exercitar l’acció civil.

– El tercer tipus de responsabilitat civil és la derivada d’un il·lícit penal, que també es coneix com a responsabilitat civil ex delicto. En aquest cas, s’ha de donar la comissió d’un delicte penal i que sigui la comissió del delicte la que ocasioni una responsabilitat civil. Continuant amb l’exemple del vianant que va pel carrer, imaginem que, en lloc de caure involuntàriament, ens llença de forma intencionada la motocicleta a terra, amb la clara voluntat d’ocasionar-nos un dany. En aquest cas, podríem acusar l’autor com a responsable d’un delicte de danys dolosos i, a més a més, reclamar dins del mateix procediment penal la responsabilitat civil.

Això és així per evitar a la víctima haver de fer una peregrinació de jurisdiccions. En termes col·loquials, es tracta de facilitar-li la feina i de donar-li l’opció que pugui exercir la responsabilitat civil juntament amb la penal. Això no obstant, no és obligatori; és una opció que té, i de fet, el perjudicat pot exercitar l’acció penal primer i després formalitzar l’acció civil. Un cop declarada la responsabilitat penal per sentència, el termini de prescripció que s’aplica a l’acció civil és de trenta anys. Es tracta del termini de prescripció més llarg i és el que atorga l’usatge Omnes Causae.

 

PUNTS EN COMÚ DELS TRES TIPUS DE RESPONSABILITAT CIVIL.

–La primera característica és que totes elles corresponen a l’àmbit del dret privat i, per tant, es troben regides pel principi dispositiu. Això vol dir que el titular de l’acció civil pot decidir si exercita l’acció civil o no, és a dir, hi pot renunciar, i també pot decidir quins imports reclama. Per exemple, continuant amb el cas de la motocicleta que cau a terra, imaginem que no només es malmet el retrovisor, sinó també altres elements. En aquest cas, és el titular del dret qui pot decidir si ho reclama tot o no (per exemple, podria renunciar a l’acció civil i, a més a més, també podria decidir fer una reclamació parcial dels danys soferts).

–La segona característica, que per la seva rellevància mereix un tractament específic, és la finalitat comuna de totes aquestes responsabilitats civils: la reparació íntegra de la víctima. Aquest principi, conegut com a restitutio in integrum, serà analitzat tot seguit de manera més detallada.

–La tercera característica es produeix només en la responsabilitat extracontractual i en la ex delicto, i comporta que, perquè pugui triomfar l’acció civil, s’hagi de donar la concurrència d’una sèrie de requisits de manera cumulativa, que són:

1. La producció d’un fet que contravingui l’obligació de no ocasionar un dany.
2. Que el fet esmentat ocasioni un dany específic.
3. L’existència d’una relació de causalitat entre la conducta lesiva i el dany causat.

A més, cal tenir en compte que la càrrega de la prova recau sobre el damnificat, i és ell qui haurà de demostrar tots els elements anteriors.

Així ens ho indica, a tall d’exemple, la sentència de la Sala Civil del TSJA número 20/2025, de 17 de febrer de 2025, que literalment resol:

“La responsabilitat del fet personal comporta l’obligació de reparar el perjudici resultant de la violació de l’obligació general de no causar cap perjudici a uns altres per culpa seva, i quan es reuneixen les condicions d’aquesta responsabilitat, el perjudicat té en principi el dret d’obtenir una reparació. El triomf de tal acció imposa demostrar una falta del responsable que, per negligència, imprudència o malícia, ha fallat en el seu deure de no causar cap perjudici a uns altres, un perjudici sofert per la víctima i un vincle de causalitat entre el fet generador de responsabilitat i el perjudici del qual se sol·licita reparació. Quant a les regles de la càrrega de la prova, aquesta qüestió es refereix a la designació legal de la part que perd el procés si el fet concloent controvertit continua sent incert, doncs la incertesa i el dubte que queden després de la producció de la prova han de ser necessàriament retinguts en detriment del qual tenia la càrrega de la prova. Per tant, en el present cas, requeia sobre la part agent provar tots els elements. Permetent acreditar que la Comunitat demandada per ella havia incorregut una culpa i el lligam de causa-efecte amb els danys”.

Pel que fa a la responsabilitat civil contractual, el requisit essencial que s’ha d’acreditar és l’incompliment del contracte per part de l’altra part. És aquesta vulneració del pacte contractual la que fonamenta la reclamació de responsabilitat.

 

EL PRINCIPI DE RESTITUTIO IN INTEGRUM AL PRINCIPAT D’ANDORRA.

 

I quin significat té aquest principi? Doncs bé, aquest principi manifesta que la víctima o el perjudicat han de rebre la reparació màxima del dany sofert, amb l’únic límit de no enriquir-se.

 

En efecte, la sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia número 52/2024, de data 20 de març de 2024, ens indica que:

“En aquest cas, l’aplicació del “principi de la Restitutio in Integrum” en mèrits del qual ja hem dit de forma reiterada que la reparació del perjudici sempre ha de ser íntegra per deixar indemne al perjudicat, sense guany ni pèrdua”.

 

Per tant, els tribunals andorrans han de procurar que la víctima quedi en un estat similar (o el més semblant possible) al que es trobava abans de l’existència del dany, sense que es produeixi cap pèrdua, però tampoc cap guany. És a dir, el perjudicat no pot enriquir-se com a conseqüència del dany sofert.

 

En aquest sentit, la sentència número 101/2025 de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 11 de juny de 2025, precisa literalment:

“Aquest plantejament, però no podrà prosperar i, haurà de ser desestimat perquè com ho diu la Sra. Batlle en la sentència apel·lada, en seu de dret de danys la indemnització sempre ha de ser integral, ço que implica fer compliment del mateix concepte d’indemnització, és a dir deixar indemne el perjudicat tot reconstruint o, reconstituint al perjudicat en la mateixa situació patrimonial existent abans de la producció del dany, és a dir sense que hagi sofert cap perjudici. I, amb això s’ha de recordar que és precisament el perjudicat qui té el dret d’escollir la forma de ser indemnitzat. Per tant, en el supòsit que es planteja, el perjudicat podia escollir entre el valor de substitució de l’arbre plantat o, l’abonament de la factura de reparació del concret dany, no estan en principi en mans de deutor la forma com es repararà el dany per evitar que això perjudiqui al creditor”.

 

Per tant, es tracta de deixar indemne al perjudicat en la mesura del possible, reconstruint la seva situació patrimonial tal com era abans de la producció del dany.