Diferenciació entre contracte i precontracte. Trencament de la negociació en la fase del precontracte, naixement del dret a la indemnització

Un problema particular es planteja quan el contracte projectat no arriba a perfeccionar-se per haver-se produït una ruptura dels tractes preliminars que ho impedeix. Es qüestiona, llavors, si la falta de perfecció del contracte origina o no algun tipus de responsabilitat per aquella part que es va retirar dels tractes preliminars. En general s’entén que existeix obligació d’indemnitzar a aquell contractant que veu frustrada, injustificadament, la celebració del contracte sempre i quan existeixi un dany que s’hagi de reparar i que no tingui perquè suportar aquell que va confiar  en la celebració del contracte. En aquests casos, la responsabilitat precontractual s´ha de reconduir a la responsabilitat extracontractual, segons expressa PUIG I FERRIOL).

 Perquè existeixi responsabilitat precontractual, és a dir, perquè neixi l’obligació de indemnitzar, es requereix de forma cumulativa: 

1. que existeixi una situació real de negociació;
2. que dels tractes, tal i com s´han desenvolupat, s’hagi generat una situació de confiança de la qual es pot esperar, raonablement, l’adopció d’una determinada conducta en l’altra part tendint a la celebració del contracte; 
3. que la ruptura sigui injustificada, contraria a la situació esperada d’acord amb la confiança què es va generar i als usos dels negocis; 
4. que existeixi un dany;
5. que existeixi relació de causalitat entre la frustració de la confiança i el dany produït.

El contingut de l’obligació d’indemnitzar, se cenyeix als danys produïts per la ruptura dels tractes; i comprèn les despeses que es van fer amb vista a la formalització del contracte determinat sempre que siguin específics. No s’estén així a aquelles despeses que igualment s´haguessin tingut pel sol fet d’iniciar una negociació. No comprèn, en general els guanys deixats d’obtenir (lucro cessant).

(Vid. Lluís PUIG I FERROL, contestació al discurs d’ingrés a L’acadèmia de jurisprudència i Legislació de Catalunya de Lluís Pasqual i Estevill sobre la culpa “in contrahendo”. Barcelona 1994).

A aquesta mateixa conclusió, arriba la Sentència del TSJA de data 21 de juliol de 2020, dictada en el marc de la Causa TSJC 000380/2019, que en consonància amb l’anterior, raona dins del seu considerant cinquè, el següent:

“Cinquè. Sobre el fons, el present afer qüestiona la mateixa natura dels contractes i precontractes, i de la seva força obligatòria. 

Al respecte, cal tenir present que el contracte és l’acord de la voluntat de dues o més persones destinat a crear, modificar, transmetre o extingir obligacions i drets. De manera molt clàssica, el contracte es presenta com un lligament, nexe i vincle lliurement acceptat i per consegüent voluntàriament imposat.

Tot contracte comença amb una fase de negociacions, més o menys complicades, però suposa com a mínim una oferta seguida d’una acceptació per a poder considerar una voluntat comuna dels contractants. Aquesta voluntat no ha de ser equivoca

Pel que fa al precontracte o contracte preparatori, es tracta d’un veritable contracte i ha de respondre a les mateixes exigències, i tant el precontracte com el contracte definitiu requereixen la concurrència dels seus elements essencials que són el consentiment, la causa i l’objecte. A més, en el precontracte han de constar els elements del contracte definitiu.

Quan manquem aquests elements no es pot parlar de precontracte sinó eventualment de fase de negociació o de tractes preliminars que no crea cap obligació contractual.

Així és totalment aplicable al present la jurisprudència d’aquesta Sala 155/02 del 26 de febrer de 2003 evocada pel tribunal i que diu:

“és a dir, que ens trobàvem dins de la fase precontractual o de tractes preliminars, quan realment constitueix un precontracte, entès com aquell contracte on les parts dissenyen el contracte definitiu que portaran a terme, existint ja entre les mateixes vinculació contractual, per la qual cosa, des d’aquell moment, no es poden deslligar de la relació convinguda sense incidir en responsabilitat”

De les anteriors resolucions judicials, conjuminades amb la teoria civil de PUIG I FERRIOL, s’arriba a la conclusió, que si han existit unes negociacions prèvies que han permès configurar el contracte definitiu, i aquest finalment no es formalitza per causa injustificada d’una de les parts, naixerà el dret a la indemnització de l’altra, i per tant que aquesta ruptura injustificada, porta aparellada el naixement d’una responsabilitat civil.